Temps a Tona

viernes, 2 de enero de 2015

La san silvestre de barcelona,10 km. els nassos. 31-12-2014

Tres dies abans vaig agafar un tos i un gripas del 15,d'aquells que et deixen com un flam,vaig estar apunt de no anar a correr ,pero suposo que vaig pensar ,va ves i aviam el que surt,perque anava amb 3 amics mes que sinos em quedo a casa,el dia abans havia soriti i tenia les cames molt pesades i ya m'ho vaig pensar que la cursa no aniria be aixins que no tenia cap esperança.
A l'hora d'escalfar en canvi semblava que em trobes una mica millor,pero no volia vendre la pell de l'os abans d'hora,total van donar el tret de sortida i vaig agafar un ritme constant pero sense anar mai al limit,aixi que vaig pasar la meitat o sigui els 5 km. amb 18:55 uns 15 segons per sobre que a la jean boin , vaig pensar que potser no estava tan malament de com em pensava,vaig afluixar un puntet al km. 7 per fer el 8 i apartir d'alla tornar a tirar una mica mes i l'ultim km. donar tot,i aixi va ser no sols em va anar be ,que a mes vaig fer el meu record en un 10000,i deixar la meva marca en 37:40,molt content a pesar del refredat que portava a sobre,ara a descansar una setmana i começar a preparar la vall congost de muntanya a principis de març que seran 43 km. amb 3100 metres de desnivell positius.

clicar enllaç per veure diploma:




Mica en mica tornarem.

domingo, 28 de diciembre de 2014

Com gestionar el menjar en un ultratrail de 170 kms.


On radica l’exit? 
Hi ha molts factors que intervindran i que acabaran sumant o restant perquè un atleta finalitzi amb èxit les 100 milles i un d’aquests és el fet d’estar dotat amb la capacitat de menjar durant la cursa. El meu pressentiment és que aquells atletes que hagin perfeccionat les seves estratègies al llarg del temps a través de l'assaig i l’error seran els finishers de les 100 milles. Amb sort, això pot ser el teu punt de partida per a l'èxit de qualsevol ultra trail que participis. 


L’estómac, un òrgan clau
La pregunta que s’ha de fer tothom és la següent: com preparar una Gran Ultra? Si les ultres ja són dures, les 100 milles són les curses més desgastants i dures. I no només en distància, sinó en temps total de cursa, en desnivell acumulat i desnivell positiu. Cal tenir en compte aquests aspectes, i no només deixar-vos endur pels purament emocionals. La cursa tindrà un impacte orgànic i psicològic molt important tant durant com després de la cursa.
Un dels òrgans que més sofreix és l’estómac. Tant corredors elits com amateurs ben entrenats arriben a la línia de sortida amb l’estómac per sota de les seves expectatives. Moltes vegades no estan preparats per afrontar les 12 a 48 hores de progressió digestiva sense parar de córrer. Les condicions tan diferents de la cursa del què és habitual en els entrenaments, com són la climatologia, ambient, altitud, aigua i aliments, poden ser els motors per una jornada complexa i moltes vegades desastrosa digestivament. Això afectarà inevitablement a escala estomacal primer, quant a rendiment físic després i psicològic al final. Per tant, l’estómac és una peça clau tan important com les cames.
El que han de controlar d’una manera exhaustiva la majoria d’atletes elit i amateurs entrenats és el que mengen i beuen, a més d’aquells complements i suplements que vulguin afegir a l’alimentació ortodoxa. Les grans marques de suplements patrocinen els corredors però també han de cuidar les seves alimentacions amb una logística alimentària – ergo nutricional correcta. D’altra manera la seva inversió en patrocini no tindria cap mena de sentit. I és per això que aquestes marques inverteixen temps i esforços en investigació per controlar al màxim l’alimentació prèvia, durant i després de la cursa. L’entrenament de l’estómac i la digestió seran cabdals tant per tenir opcions per a pujar al podi com per a ser finisher.

Tinc un pla per afrontar les 100 milles
Els primers corredors d’ultradistància ja tenien plans alimentaris i hídrics mesurats. Sabem que en Duncan Callahan controlava amb exactitud les calories, líquids i sals (electròlits) que consumiria durant les 100 milles. També tenia controlat el què escolliria i el què no escolliria en els avituallaments. En Duncan calculava les necessitats per hora de cursa segons les seves pròpies experiències i necessitats durant els llargs entrenaments. També ho feia així el corredor vegà Scott Jurek, que ens ha deixat una autèntica guia sobre com afrontar les 100 milles en el llibre autobiogràfic Córrer, menjar i viure. 
També la Núria Picas, la gran corredora catalana, amb el temps i l’experiència ha après a controlar les ingestes i a triar els aliments. De consumir només aigua ha passat a consumir els comprimits de sals pautats per temps i kg de pes corporal, i a consumir també les calories necessàries en els avituallaments. El fet de fitxar per importants marques comercials fa que els mals hàbits hagin de canviar per optimitzar el rendiment i aconseguir el desitjat podi. L’assessorament tècnic específic i personalitzat en alimentació és un dels pilars de l’esportista. 
Tenir una planificació estratègica a nivell alimentari – nutricional i ergogènic ajuda al corredor a mantenir un alt grau de seguretat i a tenir la tranquil·litat que no esgotarà totes les reserves orgàniques i caurà en barrena en algun moment de les 100 milles. 


Què prenen durant les 100 milles els nostres atletes referents?
Hi ha tantes opcions com corredors a les 100 milles, sempre cal individualitzar. Les opcions més populars inclouen mescles de carbohidrats comercials en pols dissolts en aigua i baixes dosis de proteïna; barretes energètiques; barretes proteiques; purés d’aliments amb textura pastosa o semilíquida, purès infantils energètics; gels energètics; entrepans; fruita; batuts de fruita; fruits secs; o pastissos, que poden ser casolans o de marques comercials. 
Tots els atletes tenen la seva pròpia estratègia alimentària i nutricional, moltes vegades basades en allò que van menjar un dia en què van aconseguir una victòria. Recordo un atleta que el dia previ sempre menjava pizza, perquè en una ocasió quan ho va aplicar havia guanyat una cursa. I la pizza, en aquest cas, formava part de la ultramarató, en forma de petits quadrets que anava menjant cada 20 minuts. L’atleta en qüestió havia perfeccionat la composició en farines de la pizza perquè fos més calòrica però baixa en greixos i de fàcil digestió, extraordinari! 
Cal dir, que les millors estratègies es basen en la comprensió del mateix organisme i el seguiment de l’evidència científica.  S’ha d’elaborar una estratègia concreta per no deixar que el cos perdi més pes del què sigui estrictament necessari. Perquè cal tenir en compte que pèrdues de més del 10% del pes corporal total són patològiques i poden conduir a l’atleta a la mort. 
Tots els corredors coincideixen en una cosa, i és que la capacitat de menjar i tolerar bé el menjar es va marcint a mesura que la carrera avança. Per això els mateixos atletes afirmen que la gran estratègia és menjar hores abans, agafar pes els dies anteriors amb una càrrega d’hidrats o bé aixecar-se abans per començar a fer una pre-hidratació i pre-ingesta alimentària. Tot això per superar la inevitable manca de gana en les darreres 30 milles. 
Mentre l’estómac està en bones condicions, tots els atletes consumeixen les calories que calen, però a mesura que avança la cursa el més probable són els problemes estomacals. Els protectors gàstrics són habituals, i fins i tot s’apliquen algunes teràpies amb enzims digestius per aconseguir una tolerància màxima estomacal. No menjar serà un problema tan gran com menjar en excés i molt forçat.

Sobre el bonking, culpable de l’èxit o el fracàs 
La depleció de glucogen muscular i hepàtic és un moment en el qual el cos es queda sense sucres per mantenir nivells energètics. Un atleta ben entrenat pot emmagatzemar uns 90 minuts de combustible però està clar que no arriben per a les 100 milles. Cal menjar hora a hora per evitar les “pàjares” o bonking. Cada atleta té unes possibilitats d’ingesta i uns aliments que li seran beneficiosos. Conèixer aquesta capacitat i tolerància és molt important. 
Per evitar el bonking atletes com Krissy Moehl afirmen que consumeixen hidrats de carboni líquids a glops per no quedar sense combustible. Però compte, perquè un excés provocarà el vòmit instantani amb la pèrdua de força, mareig i, molt possiblement, la inadequada possibilitat de pensar amb claredat. La motivació cau en barrena i l’atleta pot pensar a abandonar. Cal omplir l’estómac el suficient per no produïr una digestió excessiva, que segrestaria en excés la sang corporal, deixant sense oxígen i nutrients els músculs. 
Tenir l’estómac ben acostumat a menjar en cursa serà molt important, i fer-ho en petites quantitats també. Una bona estratègia és anotar el què es menja en un quadre i valorar cada aliment en una escala de l’1 al 10 (semblant a les escales que mesuren l’esgotament), sent 1 un aliment molt suau i tolerable i 10 un aliment que provoca malestar i nàusea. Els aliments i preparats comercials es puntuen al llarg de la temporada i els atletes formen registres alimentaris segons tolerància, que els Dietistes - Nutricionistes llavors valorarem per utilitzar en cursa. 

Mètode de l’assaig/error 
Trobem en la indústria alimentària abocada a la investigació i comercialització de productes per a la pràctica esportiva complements interessants. Molts d’aquests són productes provats en atletes i que han mostrat la seva eficàcia. L’èxit de l’ultrarunner que corri les 100 milles estarà vinculat a la dotació genètica, a l’entrenament que hagi fet, a l’alimentació i als hàbits de vida que hagi portat (d’una rellevància cabdal) però també a allò que esculli consumir en el transcurs de la cursa. 
El cas dels corredors amb malaltia celíaca o bé d’aquells que tenen diabetis insulinodepenent és especialment interessant. Aquest grup ha de tastar sempre allò que menjarà en cursa, i especialment els que tenen la malaltia celíaca hauran de preparar-se ells mateixos els complements alimentaris. És aquí especialment remarcable la gesta de la ultrarunner amb diabetis insulinodepenent Bea García, que va aconseguir ser la primera dona a finalitzar la cursa dels Quatre Deserts (Atacama, Gobi, Sàhara i Antàrtida). Només amb una logística impecable i la pràctica prèvia del mètode de l’assaig-error s’aconsegueix estar en condicions per afrontar aquests reptes. 
Penso que tots aquells atletes que no hagin perfeccionat la pràctica del consum alimentari en cursa i que no hagin tastat molts aliments diferents tindran poques possibilitats d’assolir amb èxit la victòria o simplement el fet d’aconseguir ser finisher de les 100 milles. I si aconsegueixen acabar, serà a força de malmetre el cos en l'àmbit orgànic i la ment psicològicament. Llavors la recuperació serà traumàtica i complexa. 



sábado, 20 de diciembre de 2014

http://el9tv.xiptv.cat/el-forat-del-9/capitol/javi-galan-jordi-gurt-dani-constans

Video de la meva entrevista al canal 9tv:



http://el9tv.xiptv.cat/el-forat-del-9/capitol/javi-galan-jordi-gurt-dani-constans
                                 CRONICA I VIDEO DEL TOR DES GRANTS 2013:

                                            
  VIDEO:
https://www.youtube.com/watch?v=H7dxdsjsmJs




 CRONICA TOR DES GEANTS
                             2013                         
Aquesta és la història d'un fantàstic ultratleta de Trailrunning. N'hi més n'hi menys ha aconseguit una fita que pocs valents, GEGANTS, aconsegueixen. Ser FINISHER del Tor dels Geants. Mèrit, gran mèrit Javi. Llegiu i disfruteu de la seva experiència en primera persona. FELICITATS GEGANT de Tona!
                                               

                                                                   

lCOURMAYEUR / VALGRISENCHE 
8 de setembre , 7 del matí, sona el despertador:
Buuf...és l'hora, és el dia, és el moment que tant de temps he estat esperant, no he comptat els km que he fet entrenant fins arribar aquí, pero vaig segur d'haver fet els deures, ara toca la hora de la veritat; falten 3 hores perquè començi la gran aventura de la que estic segur que serà la carrera de la meva vida pels km, pel desnivell i per suposat la zona on transcorre la cursa, penso que això serà més que una cursa, começo un llarg viatge tal com diu la cançó de txarango.
És curiós, però no tinc nervis, m'aixeco molt tranquil i esmorzo tranquilament, em vesteixo i al mirar per la finestra i tal com deia el temps, ésta plovent i pinta bastant "xunga" la cosa, aix mare... ja sé que venim a córrer i a trobar-nos de tot; però sortir amb pluja amb tants km per davant no és plat de bon gust, pero que hi farem!! La resta de la setmana encara pintava pitjor, molta pluja i tempestes i cap a mitja setmana baixada dràstica de les temperatures.


En fi sota una pluja consistent ens van donar la sortida mitja hora més tard i per fi ja estàvem en marxa. Al principi tothom parlava d'una cosa o un altre, varem començar pujant un corriol en mig del bosc amb una xafogor increible tot hi que plovia, una pujada progressiva que al cap d'uns minuts ja només s'escoltaven els passos i els sorolls dels pals repicant contra alguna pedra i el silenci es feia present. Durant les primeres hores aném tots junts, cal dir que desde el km 0 i fins al final vam anar en Toni, l'Esteban i jo compartint la totalitat del recorregut; i que també en una gran part vam anar-hi amb altres grans companys: en Marc, l'Albert, en Javi, dos catalans, dos d'Albacete, un d'Alacant i un mallorquí, sona acudit eehh? jejeje... Però el destí va fer que junts féssim una gran part del recorregut junts. 

A mesura que pujàvem el fred tambe feia acte de prescència que amb la pluja i el vent no són gaire agradables, al cap d'unes hores m'adono que tinc fred a les mans... "Els guants estan xops, "merda" els guants fora hi estant mullats, millor anarsense". De cop para de ploure, uuuffff!! Que bé, portàvem més de 4 hores sota l'aigua, quin descans, però això dura poc i arribant al 2n. coll hi torna, però amb més ganes. Ens posem els pantalons de pluja i tirem com si res, amb això no es pot fer res, arribem a un avituallament, menjem una mica de “brodo” (caldo en italià) i seguim sense encantar-nos gaire. Ara venia lo bo, les baixades, quin panorama baixant... semblava que portesim ja més de 100 km, hi només portàvem uns 30 km. Les pedres mullades, el fang i el fred i la primera ni , ens vam deixar quasi KO a alguns i ko a molts. Era una odissea aguantar-se dret baixant per allà, però el bon humor sempre present ho van fer més fàcil. Vam arribar a la primera base vida molls de dalt a baix, jo lo primer que vaig fer va ser treure tota la roba, dutxar-me amb aigua calenta i vestirme de nou, "oohhh..." Vaig quedar com nou, però la primer sorpresa és: quan em miro els peus, "la pu... ja tenia una butllofa al taló, i només portàvem 48 km. "Hòstia i quan portem 200 que passarà? " Em preguntava jo.

Res un compeed i endavant, que hi farem; no vull pensar en el que vindrà, pas a pas i coll a coll. Jo volia dormir però amb els companys vam decidir arribar al refugi i dormir allà 2 hores que és el temps màxim que et deixaven estar-hi. Així va ser, 2 hores, menjar i "gaas".
Per cert aquesta primera nit va passar factura a uns 140 corredors que van abandonar a la primera base vida per diferents hipotèrmies, al dia seguent ens ho van confirmar, que havian abandonat ja 140 corredors, "joder" això et fa pensar que si aquí s'han quedat 140, al km 200 que es on realment comença el Tor. "Quants en quedaran?" ...buuuff...

VALGRISENCHE / COGNE
Ens aixequem i fem una tasa de caldo, menjem i un bon tè calent, el cos ha d'estar sempre calent; ja que amb el fred el cos disminueix la capacitat de reacció i el rendiment baixa de forma considerable.


Aquest 2n. tram per mi i juntament amb el 4t. van ser els més durs, aquest en concret se'm va fer molt i molt llarg i molt dura, sobretot el coll de "Loson" quins últims 300 metres, "la put..." allò era una paret, però és un dels punts claus al meu pensar de la carrera. Arribar allà et dóna molts ànims perquè t'has tret de sobre molt desnivell no m'imagino aquest coll amb 200 i escaig km. A sobre, ara tocaba baixar... que llarga es va fer tambe "ostres", per sort i com en tot el recorregut sempre predominava el bon ambient entre nosaltres, en aquell punt ens van donar la trista notícia de que un corredor japonès havia mort la primera nit en aquella baixada ja esmentada abans. Per lo que van dir es va empuntegar i amb la mala sort que es va donar un cop al cap i alla es va quedar, grrr, aquesta notícia ens va deixar sense paraules hi no vam dir res durant una bona estona, crec que tots pensàvem igual això ens podia haver passat a qualsevol de nosaltres, això ens va fer posar-nos les piles a tots i estar encara més atents, quasi sense dir res vam arribar a la 2a. base de vida i on vam decidir dormir 2 hores més; on no vam poguer dormir n'hi 1 hora. La gent que entrava i sortia i el "jaleo" de la gent que no callava era imposible dormir, en fi què hi farem, no calia emprenyar-se i gastar energies per res. Com feiem habitualment vam menjar bé i varem continuar.

COGNE /DONNAS
Aquest tram ens el imaginàvem més suau del que va ser ens van dir que la pujada era molt progressiva, collons NO tant progressiva... déu n'hi do amb la pujadadeta... es va fer eterna i la baixada de 30 km va ser horrorosa. "Déu meu" veiem el poble de Donnas. El veiem però no arribàvem mai, mentres tant ens arribaven notìcies d'en kako, en Joel i l'Albert, que anaven d'allò més bé i molt endavant, quins "fieros" ja els admiraba com correrdors però com ha persones són increibles. He tingut molta sort de poder estar amb ells, gràcies homes. Per altre banda les butllofes anaven a la seva, notava com s'anavem reproduint qui les "va parir" són pitjor que les cucaratxes, hi feien "malet".


En arribar a Donnas com sempre i lo primer era: dutxar-me i canviar-me de roba de dalt abaix. Després menjar i reehidratar-me i com nou! El meu batut de proteïnes de postre, els peus ja portaven unes 7 butllofes però ben tapades i embolicades era lo de menys. Ja veureu com em van quedar, ja us penjaré la foto. I lo de sempre allà vam decidir no dormir vist l'experiència de l'altre base de vida i voliem intentar arribar al refu de Coda al km 166 i arribar just a meitat de la carrera. Això ens donaria molts ànims ja que teniem la maitat i ara ja no sumàvem a partir d'allà, sinó restàvem. Vam dormir 2 hores més i una mica més de brodo calent. Ja començava a estar fins els collons del "putu" brodo i el formatge però la veritat és que era lo millor en aquells moments, era duríssim dormir 2 hores i tornar a seguir. Costava molt agafar ritme, vam arribar al avituallament del Lago Vargano, on a partir d'allà va começar la pitjor baixada que he vist mai, vaig estar en fer 14 km quasi 8 hores. Ostres quin mals de genolls, quin tram més fastigós ple de puja-baixa, pedres, tècnic a parir i on a cada pasa ja es feien present els km acumulats. Allà em vaig adonar que el meu Tor personal començava allà, i que l'infern existia, que mal parida va ser aquella punyetera baixada, vam arribar al refu de Niel i n'hi em vaig canviar de roba, vaig demanar dormir de seguida. La baixada va acabar amb els meus genolls i el cansament fisic i mental ja feia acte de prescència. Em vaig despertar de cop amb els genolls adolorits, buuff... A partir d'ara tocava tirar de cap si o si ignorant el dolor i pensar en coses positives i en imatges que m'havia emportat de Tona. Vam sortir molt tranquils després de la gran batalla de la baixada i que les articulacions s'anessin engrassant mica en mica, estàvem arribant ja al km 200 de carrera i això també ens donava un plus de energia i anar fent xino-xano vam arribar a la 4a. base de vida, Gressoney.

GRESSONEY /VALTOURNENCHE
Aqui vam fer una duTXa que ens va renovar completament, després vam menjar i xerrar una bona estona, sense pressa vam continuar la carrera. Vam decidir intentar arribar al refu de crest km 220 per dormir, però una vegada allà vam fer un altre esforç i arribar a St-Jackes km 222 i dormir allà, que bé ens va anar dormir alla. Va ser un dels punts on realment vaig notar dormir i descansar de veritat, suposo que ja pel cansament acumulat que ja queiem com mosquits, 2 hores més i menjar i continuar fins arribar al km 236 que era la 5a. base de vida, Vaultournenche. Aquest tram no ho recordo gaire bé perque el vam fer practicament tot de nit.


VAULTOURNENCHE / OLLOMONT
Buuuffff....Aquest tram va ser brutal fisic i mentalment i de molt desgast, no em pensava que aquest tram em castigués tant físic com de cap, i aixo que un italià ja ens va avisar que aquest tram era de molta “testa” que vol dir que tinguessim molta força de cap, encara sort que tot aquest tram el van fer quasi tot de dia, però a mi el: "puja-baixa" i estar tanta estona en altura em va fer veure coses irreals, com un tio que corria davant meu que no em deixava passar i li deia a en Toni i l'Esteban que no podia anar mes depressa perquè no em deixava pasar i ells em vam dir que no hi havia ningú ,estava alucinant per moments i vaia manera de "flipar", vam fer una parada de 15 minuts per torrnar-me posar a lloc: vaig menjar i beure i continuar i vaig ficar-me al mig de tots dos, però el cap em tornava a fer de les seves, ho veia tot borrós. Els km, la son, la fatiga, i el fred m'estaven passant factura i patint com mai havia patit, vam arribar al refu de Cuney i allà em vaig beure dos cafès amb 4 de sucre cadascú, i van anar molt bé. Ja habia superat el moment mes crític, però després li va tocar a en Toni i després a l'Esteban, així que vam decidir arribar com fós a Oyace km 271 i dormir 2 hores. La llàstima era que voliem arribar a Oollomont però tal com estàvem era la millor opció i com a premi en comptes de dormir 2 hores en vam dormir 3 + 1h menjant. Ens ho haviem guanyat!!!



OLLOMONT /COURMAYEUR
Després de dormir i menjar, varem continuar amunt fins el Col de Brison i la baixada fins a Ollomont km 283. Només ens quedava dues pujades: una al Col de Champillon i el gran Col de Malatra. Varem tenir uns km molts agradables de planer però en arribar a Bosses va ser molt dura, els peus em cremaven, i les butllofes m'estaven matant, quin mal, l'ostiaaa, la son i la fatiga tornaven atacar de nou, en la última pujada ja no coordinava res, feia 3 passes i m'empuntegava fins i tot amb les formigues, ja no aixecaba els peus del terra, en Toni es va posar al davant i l'Esteban darrera i jo al mig per anar més segur, era un drama déu meu, no em quedava n'hi una gota d'energia, estava buit de tot. No tenia reserves, vaig mirar adalt i vaig veure el Coll de Malatra a "tiro", això va fer que de cop i no ser d'on n'hi com em va venir aquell rampell de coratge i vaig aconseguir arribar al gran Col de Malatra, això significava que ens quedaven 15 km de baixada que això s'estava acabant, però la nit és la nit i al arribar al refu de Bonatti un altre moment crític, varem dubtar si dormir encara que fós 1 hora, però ens vam mirar i amb la mirada ens varem parlar, "això ho havíem d'acabar aquesta nit", van ser km interminables quen vaig decidir trucar a en Valencia, un amic. Sabia que estaria allà, li vaig dir que em parlés perquè anava KO hi volia acabar aquesta nit, "ostia" que bé em va anar sentir-te nano, em vas donar molt oxígen, gràcies per mil crack. Tot segit també vaig trucar en Pou, que tambe estava conveçut que estaria alla, quins ànims, em va anar parlant durant quasi 20 minuts quan de sobte varem veure al fons unes llums que semblaven Courmayeur, siiiii era el poble siii li vaig dir a lÀngel i en Jordi que em truquessin passat 1 hora i tot just vàrem arribar al refu de Bertone, una parada de 5 minuts i estàvem a 5 km de meta.


Vaig creuar la linea de meta amb 135 hores 12 minuts de lluita total sense tregua, dormint 11 hores en tota la setmana  de competició. Ho he aconseguit, ho he aconseguit, aixo em repetia un cop i un altre... quantes coses et passen pel cap en aquell moment, em vaig assentar a sobre d'una pedra i vaig estar plorant com un nen durant 20 minuts ben bons, allà sol, recordant a tots vosaltres i encara que no estiguesiu presents si estaveu tots al meu pensament, com durant tota la carrera.
Només em queda dir que això és "algo" més que una carrera, és un viatge al Nirvana, un viatge al teu interior més profund on travesses el límit, el límit fisic i mental d'una forma "abrumadora" i que a tots i cadscun dels que van iniciar aquest viatge independenment si el van acabar o no, tenen tot el meu respestcte d'haver estat a la sortida.



Gràcies Courmayeur
Gràcies Valle d'Aosta.
Gracies Tor des Geants.


Gràcies Javi per fer-nos vibrar i posar els pèls de punta amb el teu relat.
Hola:
Desde hace ya tiempo que amigos y compañeros me insistian  que hiciera un blog o pagina web,para poder explicar mis experiencias y poder transmitir en escritos lo aprendido durante estos años ,bueno pues despues de estar peleándome durante muchos dias con esto ,por fin sale a la luz este blog,espero tener tiempo y estar a la altura de ir actualizandola poco a poco,sin mas os doy la bienvenida a todos.

Aviso a los visitantes:
Este blog o web escribire sobre mis carreras,dietas,entrenos,asi como cronicas de las carreras,enlaces de interes y algunos videos,todo relacionado con la montaña.